Un artículo imprescindible de Andreu Mayayo en Público

La falsa equidistància de CiU 04 Sep 2010
La diferència d’Artur Mas i d’altres cavallers del pinyol convergent, Felip Puig té la virtut de no fugir mai d’estudi i de parlar sense embuts. En aquest sentit, les seves declaracions que instaven el PNB a deixar amb el cul a l’aire el president Zapatero en l’aprovació dels pressupostos palesen amb escreix una cultura política antisocialista que ve de lluny, si més no, des de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya del 1980, quan Jordi Pujol va guanyar enlairant la bandera contra el previsible govern
d’esquerres.
L’equidistància en política espanyola pregonada reiteradament per CiU, per sentit d’Estat i benefici del país, és més falsa que Millet, el corsari del Palau de la Música. Mentre que va donar suport sempre a l’UCD d’Adolfo Suárez i al PP de José María Aznar, fins i tot en la legislatura de majoria absoluta, només va donar suport dos anys a Felipe González i, al tercer, li va tallar el coll en el debat pressupostari.
L’explicació és simple. CiU va perdre la majoria absoluta en les eleccions de novembre del 1995 a conseqüència de l’èxit electoral del PP, que va augmentar deu escons, els mateixos que va perdre la coalició nacionalista. Tot seguit, Jordi Pujol va servir amb safata el cap de Felipe a Aznar a canvi de posar-li el morrió a Aleix Vidal-Quadras. Després vindrien els pactes del Majestic i, quatre anys després, la submissió total i absoluta a un PP sobrat a canvi del plat de llenties per a lArtur Mas, el conseller en cap i successor in pectore del president Pujol. Tot plegat en clau de partit, no en benefici d’Espanya o Catalunya. I és que, malgrat que no siguin sants de la nostra devoció, el PSOE i el PP no són el mateix.

Andreu Mayayo, Público 4/9/2010